La videodansa és un tipus de treball artístic, que neix del videoart, basat en el moviment del cos, pensat i coreografiat amb la finalitat de ser gravat i reproduït o projectat en una pantalla.
No es tracta de vídeo, ni tampoc de dansa únicament. En parlar de videodansa parlem d'una simbiosi entre ambdues, un encreuament entre dos llenguatges, entre corporeïtat i no corporeïtat, entre material i immaterial. Una simbiosi entre la naturalitat, la organicitat del cos i la tecnologia. És precisament aquesta convivència entre una de les formes d'expressió més antigues de l'ésser humà i una de les més actuals el que fa aquest tipus de treball tan especial i característic.
Les seves òbvies diferències fan que un i altre es complementin i funcionin com a un de sol: la dansa pensada per al vídeo i el vídeo pensat per a la dansa.
La videodansa no és tan sols la realització d'una coreografia que és enregistrada per ser vista posteriorment, sinó que va molt més enllà, aporta una nova concepció del cos i el moviment. Com bé he esmentat anteriorment, cada moviment està pensat per a ser gravat, igual que en gravar, cada pla, enfoc i desenfoc està pensat per al moviment d'aquell cos. Es posa l’ènfasis en l’habilitat i la composició del moviment. L'executor de la coreografia se situa en un context determinat, i relata històries amb el cos. En definitiva, no es tracta de documentar una dansa que es pugui executar en directe, ans al contrari, es tracta d’una dansa pensada per a que tan sols existeixi en el vídeo, i que per tant és, en certa manera, fictícia, creada per a ser vista a través de la pantalla. Tot i això, és possible realitzar un projecte de videodansa a partir d'una gravació d'un espectacle o coreografia si s'edita de manera que aquesta es resignifiqui i es converteixi en un nou treball, destinat exclusivament a la pantalla.
El vídeo permet enregistrar diferents moments coreogràfics, realitzats en diferents espais (moltes vegades en espais que no són convencionalment destinats a la dansa o bé en espais ficticis creats virtualment, i fins i tot simulant la manca de qualsevol espai contextual) i temps, i després unir-los en un de sol. L'edició permet canviar i eliminar els nexes entre les postures corporals que marquen un pas, o bé repetir un pas idèntic infinites vegades. Es pot accelerar o alentir l'acció i, per tant, ens dóna la llibertat de descontextualitzar les coreografies, modificar-les, resignificar-les.
Per tant, cal concloure que el vídeo i la dansa no comparteixen el mateix temps, cada element en té un de propi; dos temps que conviuen en un sol element.
D'altra banda, l'objectiu de la càmera pot fer destacar diverses parts del cos individualment, de manera que el moviment d'aquella part que normalment forma part d'un conjunt coreogràfic, passa a ser un de sol, que pren tot el protagonisme, i el moviment del qual s’exalta, es destaca, pren una altra dimensió i es caracteritza de forma diferent al que estem acostumats a percebre. El cos passa a ser un lloc a recórrer, a analitzar. D'alguna manera, la càmera l'esquartera, el divideix, en desfà el seu conjunt.
Normalment, els projectes de videodansa es realitzant amb coreografies executades de la mà de ballarins. Els moviments que executen són elegants, estilitzats, poètics, tot i que hi ha projectes de videodansa en els quals el moviment és tosc, indefinit. En els projectes més experimentals s’utilitza el moviment d’animals i fins i tot es simula el d’alguns objectes inanimats.
Dintre de la videodansa, com en el videoart, hi ha molts subgèneres, com ara l’experimental, el comercial, el narratiu, la dansa pensada per a la web, la instal·lació... I és una forma d’art molt accessible, ja que els vídeos són penjats a Internet i es poden veure des de multitud de suports digitals amb accés a Internet. A més, s’utilitza també en anuncis, en programes de televisió...
